Blog de Las Araucarias Perdidas

              TRÍPTICO DEL TRÁNSITO
                                I
 La luz del hospital es mortecina.
Anochece por los alrededores.
Pesa el silencio por los corredores.
Larga la madrugada, se avecina.
 
 Prepara el tiempo ya su guillotina.
Te asedian como tropa los temores.
Sucediéndose van los estertores.
Caronte hacia tu cama se encamina.
 
 
Y estás en soledad. Los tuyos, lejos.
Te picotean los recuerdos viejos.
Islote de dolor es tu agonía.
 
Viene a tu labio el Dios que rechazaste…
Pero, ese Dios, a quien jamás llamaste,
es, al final, tu sola compañía.
 
 
                        I   I
 
 A punto de partir para otro cielo,
y que no es ése que la mar refleja,
soy ola imaginaria que se aleja,
infinito es el mar, barca el anhelo.
 
Voy descorriendo el intrigante velo
de un misterio  que el miedo desmadeja…
Ya en la frontera, el estertor me deja
e hilvano una esperanza de consuelo.
 
 Dejé la tierra, el mar y lo que he amado.
Ahora me siento solo y transterrado
en no sé qué estación desconocida.
 
Entro en un enigmático paisaje
hasta olvidar el último viaje
de donde vine, aquel ayer: la vida.
 
 
 
                            I  I  I
 
Mientras se pudra el cuerpo que yo era
o las cenizas que quedaran vuelen;
mientras los míos mi recuerdo velen,
reciente la partida que emprendiera,
 
¿Qué haré yo mientras tanto por la esfera
de la que nadie ha vuelto, aunque la celen
la esperanza y la fe, y ellas revelen
otra vida: la vida verdadera?
 

¿Despertaré buscando a Dios, gozoso
lo que suba de mí, menesteroso
de ese puerto, final de la aventura?
 
¿Qué será Dios: Amor, Conocimiento,
o mano que nos da el merecimiento
de lo que aquí nuestro vivir procura?
 
 
                                                                       
 de Almas de encrucijadas (2019)

                     

 

TRIPTYCH OF TRANSIT

 

I

 

The light in the hospital is dim.

It gets dark in the surroundings.

The silence weighs down the corridors.

Long dawn, it's coming.

 

Prepare time and your guillotine.

Fears besiege you like a troop.

Succeeding are the rattles.

Charon is heading towards your bed.

 

 

And you are lonely. Yours, away.

Old memories bite you.

Islet of pain is your agony.

 

The God you rejected comes to your lips...

But, that God, whom you never called,

is, in the end, your only company.

 

 

I I

 

About to leave for another sky,

and that is not the one that the sea reflects,

I am an imaginary wave that moves away,

infinite is the sea, boat the yearning.

 

I'm pulling back the intriguing veil

of a mystery that fear unravels...

Already at the border, the rattle leaves me

and weave together a hope of consolation.

 

I left the land, the sea and what I have loved.

Now I feel alone and exiled

in I don't know what unknown station.

 

I enter an enigmatic landscape

Until I forget the last trip

where I came from, that yesterday: life.

 

 

 

I I I

 

As long as the body that I was rots

or the ashes that remain fly;

while mine keep watch over my memory,

recently the game he undertook,

 

What will I do in the meantime for the sphere

from which no one has returned, although they celebrate it

hope and faith, and they reveal

another life: the real life?

 

Will I wake up looking for God, joyful

what rises from me, needy

of that port, end of the adventure?

 

What will be God: Love, Knowledge,

or hand that gives us the merit

of what our living seeks here?

       TRIPTYQUE DU TRANSIT

 

               I                                     

 

La lumière à l'hôpital est faible.

Il fait sombre dans les environs.

Le silence pèse sur les couloirs.

Longue aube, ça vient.

 

Préparez le temps et votre guillotine.

Les peurs vous assiègent comme une troupe.

Suivent les hochets.

Charon se dirige vers ton lit.

 

 

Et tu es seul. Le vôtre, loin.

Les vieux souvenirs vous mordent.

L'îlot de douleur est ton agonie.

 

Le Dieu que vous avez rejeté vient à vos lèvres...

Mais, ce Dieu, que tu n'as jamais appelé,

est, en fin de compte, votre seule entreprise.

 

 

                  II

 

Sur le point de partir pour un autre ciel,

et ce n'est pas celui que la mer reflète,

Je suis une vague imaginaire qui s'éloigne,

infinie est la mer, bateau le désir.

 

Je retire le voile intrigant

d'un mystère que la peur dévoile...

Déjà à la frontière, le râle me quitte

et tisser ensemble un espoir de consolation.

 

J'ai quitté la terre, la mer et ce que j'ai aimé.

Maintenant je me sens seul et exilé

dans je ne sais quelle station inconnue.

 

J'entre dans un paysage énigmatique

Jusqu'à ce que j'oublie le dernier voyage

d'où je viens, qu'hier : la vie.

 

 

 

                 III

 

Tant que le corps que j'étais pourrit

ou les cendres qui restent volent ;

tandis que les miens veillent sur ma mémoire,

récemment le jeu qu'il a entrepris,

 

Que vais-je faire en attendant pour la sphère

dont personne n'est revenu, bien qu'ils le célèbrent

l'espérance et la foi, et ils révèlent

une autre vie : la vraie vie ?

 

Vais-je me réveiller en cherchant Dieu, joyeux

ce qui monte de moi, nécessiteux

de ce port, fin de l'aventure ?

 

Que sera Dieu : Amour, Connaissance,

ou la main qui nous donne le mérite

de ce que notre vie cherche ici ?

 

 De Almas de encrucijadas (2019)

TRÍPTIC DEL TRÀNSIT

 

I

 

La llum de l'hospital és esmorteïda.

Es fa fosc pels voltants.

Pesa el silenci pels corredors.

Llarga la matinada, s'acosta.

 

Prepara el temps i la guillotina.

T'assetgen com tropa els temors.

Succeint-se van les raneres.

Caront cap al teu llit s'encamina.

 

 

I ets en solitud. Els teus, lluny.

Et picotegen els records vells.

Illot de dolor és la teva agonia.

 

Ve al teu llavi el Déu que vas rebutjar…

Però, aquest Déu, a qui mai vas cridar,

és, al final, la teva sola companyia.

 

 

I I

 

A punt de partir per a un altre cel,

i que no és aquest que la mar reflecteix,

sóc onada imaginària que s'allunya,

infinit és el mar, barca l'anhel.

 

Vaig descorrent l'intrigant vel

d'un misteri que la por desmadeja…

Ja a la frontera, l'estertor em deixa

i embasta una esperança de consol.

 

Vaig deixar la terra, el mar i el que he estimat.

Ara em sento sol i transterrat

a no sé quina estació desconeguda.

 

Entro en un paisatge enigmàtic

fins a oblidar el darrer viatge

d'on vaig venir, aquell ahir: la vida.

 

 

 

I I I

 

Mentre es podreixi el cos que jo era

o les cendres que quedessin volin;

mentre els meus el meu record vetllen,

recent la partida que emprengués,

 

Què faré jo mentrestant per l'esfera

de la qual ningú ha tornat, encara que la cel·len

l'esperança i la fe, i elles revelin

una altra vida: la vida veritable?

 

Despertaré buscant Déu, joiós

el que pugi de mi, menesterós

daquest port, final de laventura?

 

Què serà Déu: Amor, Coneixement,

o mà que ens dóna el mereixement

del que aquí el nostre viure procura?

  De Almas de encrucijadas (2019)